Comença un mes dur de pair per a qui, com jo, durant tants i tants anys he celebrat les festes nadalenques amb companyia de les begudes alcohòliques. Recordo bé aquell primer Nadal en què, ja del tot decidit a no tastar mai més l'alcohol, vaig aixecar la copa de Vichy Catalán per brindar amb tota la meva família (una vintena de persones), que com cada any ens reuníem a taula per celebrar la nit de Nadal.
Damunt la taula hi havia bons vins, cava brut nature i un variat assortit de licors. Les paneres nadalenques havien arribat com cada any; no calia que compréssim res d'alcohol, ja que és el que més hi havia a cada panera (i a casa, sortosament, per aquestes dates en solien entrar unes quantes, entre paneres, lots, plafons etcètera), i en totes predominava l'alcohol.
Només jo brindava sense alcohol, fins i tot un avi i una àvia que estaven malalts aixecaren la copa amb brut nature. “Un dia és un dia!”, varen dir i, evidentment, no els va fer cap mal, perquè ells no eren alcohòlics.
Era la nit de Nadal de l'any 1997. La recordo bé, com si fos avui. Encara retruny dins el meu cervell aquell dring de copes. I com hauria begut jo aquell esplèndid brut nature, que durant tants anys jo mateix havia aconsellat, per aquestes festes!
Però ja havia fet el ferm propòsit de no tornar a recaure mai més i, per més que ho desitgés, no podia faltar a la meva paraula. Però la veritat és que aquella nit, més que mai, hauria volgut fer "una copeta", només una... Renoi, que la temptació era forta, i la lluita interior terrible! Pensava: “Fa sis mesos que no beus! La meva família ja em té confiança! Hi ha copes que estan mig plenes... Quan pleguem la taula, en lloc d'abocar-les a l'aigüera, me les beuré... Ningú no ho veurà... Serà un instant... i no em passarà res!”
El meu Jo bo em deia: “Recorda que ja ho vas provar una vegada i vas recaure com un passerell! Recorda bé la vergonya que vas passar, l'enrenou i l'ensurt que vas fer passar a la teva família; saps positivament que després d'una copa en ve una altra... Que si proves l'alcohol, encara que sigui en una mínima quantitat, si no és avui, demà en faràs una altra... i després una altra... i una altra...”
Sí que ho sabia! Però la temptació era forta. No vaig retirar la taula. No em vaig moure de la meva cadira. Tothom col·laborava a desembarassar el munt de plats, safates i altres estris que omplien la taula. Jo, que sempre era el primer a moure’m, em vaig quedar estàtic, clavat a la cadira, mirant com aquelles ampolles, algunes de les quals tenien encara més de dos dits d'elixir al cul, eren retirades per unes mans que no eren les meves.
Ningú no em va retreure que no ajudés. Tenia la sensació que els meus ulls m'havien traït i tothom sabia el que pensava.
De fet, el repte més fort encara havia d'arribar: la terrible sobretaula! Mentre els més menuts jugaven amb els regals del Tió, nosaltres fèiem la tertúlia, els torrons i les neules, els fruits secs i les llamineries de Doña Gimena eren devorades entre acudits, opinions i testimonis. La xerrameca era fluida i, no cal dir-ho, els vins generosos circulaven com un riu d'aigües revertes. Aquí també recordava jo com, anys enrere, havia insistit que la garnatxa era la beguda més adient per a tan dignes postres, i és clar, com que jo n'era un especialista en això de l'alcohol (no pel consum desmesurat que en feia, sinó perquè era la meva feina: distribuïa vins i licors), la meva gola "pessigollejava" el sabor de la garnatxa d'anys passats; però la vaig haver de calmar amb cafè. Fins aquí encara vaig resistir gairebé sense patiment; però, amics meus! Amb el cafè van arribar els Cardenals i Ducs (Mendoza i De Alba)... i els Malta, que tant ajudaven a pair tot el que en aquesta nit es consumeix de forma desmesurada.
Aquí sí que no tenia substitut per enganyar la gola, perquè després de tres cafès ja no sabia què més beure: l'aigua de Vichy ja em sortia per les orelles! La veritat és que les vaig passar de tots colors. No podia distreure'm de cap manera, la meva massa encefàlica només estava pendent del licor que bevien els altres i que jo no podia beure... De tant pensar-hi, el cap em feia mal. Però tot s’acaba i la festa també.
I ja va estar. No va passar d'aquí, i l’endemà en llevar-me recordo que era l'home més feliç del món. Havia passat la gran prova de foc i n'havia sortit airós. Quin millor premi podia desitjar? Jo havia vençut al maleït alcohol! Senzillament, era un home feliç: em sentia molt bé. I si voleu, us diré que vaig tenir la sensació de ser més important: no més important per als altres, sinó per a mi mateix.
He dit que ja havia passat per una recaiguda. Ja havia passat un Nadal anterior sense alcohol, però no compta per l'esforç que em va representar. Aquell primer Nadal no tenia cap mèrit, ja que jo acabava de sortir d'alta del procés de desintoxicació de CESAM: estava convalescent, i per tal motiu vàrem celebrar en la intimitat totes les festes nadalenques sense alcohol a taula.
Amics i amigues meus, que passareu per primera vegada per aquests tràngol, us encoratjo a lluitar amb fermesa i en sortireu vencedors. Si ho aconseguiu, la recompensa l'obtindreu amb la satisfacció i el reconeixement personal: el vostre, el de la vostra família i el de tothom qui us estimi.
BON NADAL I MILLOR ANY NOU!
Nadal del 2010
Associació Manresana d'Alcohòlics Rehabilitats
No hay comentarios:
Publicar un comentario